dijous, 19 desembre de 2013

Ja tenim l'oli nou!

Per fi ja tenim l'oli de la collita d'aquest any. 
Una mica d'oli del raig i una altra mica de refinat. 
Si el voleu tastar.. poseu-vos en contacte amb nosaltres.


dissabte, 23 novembre de 2013

Després de la pluja... caragols!

Després d’uns quants dies de molta pluja, on al mas han caigut més de 110 litres per m², per fi ha lluït el sol i hem pogut sortir a buscar caragols. El que no ens imaginàvem és que en trobéssim de tantes classes diferents i per això ens hem decidit a fer aquest petit catàleg dels caragols que se’ns passegen per entre les plantes de l’hort, les oliveres i els fonolls.   


Els caragols de terra són mol·luscs gasteròpodes que han desenvolupat un pulmó per a respirar. Tenen el cos tou i la majoria secreten una substància que s’endureix i forma la closca o conquilla, que és l’esquelet on viuen protegits. Aquesta té forma d’hèlix i és dextrorsa, és a dir, que s'enfila d'esquerra a dreta quan ens la mirem des del davant.


Al cap tenen quatre tentacles, dos d’inferiors que són petits i amb funció tàctil que li serveixen per tocar i reconèixer el que toca; i dos de superiors, més llargs, on es troben els ulls. Una de les seves peculiaritats és que són hermafrodites i posen ous d’on neixen les següents generacions.


Es desplacen lliscant sobre el seu peu amb l’ajut d’un moc llefiscós que secreta per un forat que té a sota del cap. D’aquesta manera es desplacen pel bell mig de l’hort i els camps on s’alimenten de tomàquets, carxofes, fulles de cols, enciams i faveres, tot i que també prefereixen la dent de lleó i el clavell de moro.


Al caragol bover (Hèlix aspersa), al que alguns també anomenen caragol moro o bou, ens l’hem trobat al bell mig de l’hort. És un dels caragols de terra més comú als Països Catalans encara que també se’n troben per tota la zona mediterrània, l’oest d’Europa, el nord-oest d’Àfrica, l’Àsia Menor i, fins i tot, a les Illes Britàniques.


Quan són adults, els bovers presenten una closca de carbonat de calci molt resistent, de 2,5 a 4 centímetres de diàmetre i fins a 3,5 centímetres d’alt. Aquesta conquilla és una mica variable pel que fa al color i la forma però generalment és marró fosca o castanya amb bandes, taques o ratlles grogues.


Com els altres caragols, és hermafrodita i després de la posta dels ous els caragolets tarden d'un a dos anys en arribar a la maduresa. Són herbívors i s'alimenten d'una gran quantitat de plantes però, al mateix temps, són la presa de molts animals: alguns insectes, ocells i granotes. Tot i que aquesta espècie és comestible en alguns llocs se’l persegueix amb insistència ja que és vista com una plaga de les hortalisses.


Sortim de l’hort i anem a resseguir la soca de les oliveres on trobem el caragol cristià (Otala punctata), que en alguns llocs també coneixen com a caragol jueu o bocanegra. Aquesta espècie és endèmica de la Mediterrània occidental i molt comú a les nostres terres.


És de mida gran i la seva conquilla, gruixuda i sòlida, pot arribar tenir un diàmetre de 4 centímetres. De forma deprimida i amb una espiral baixa, hi predominen els colors marronosos amb petites taques difuminades més clares. Si el caragol bover prefereix zones més ombrívoles i humides el cristià abunda als cultius de secà i no és gens difícil trobar-lo enganxat al tronc dels arbres del mas.


I de les oliveres..., marxem cap als marges. Allí localitzem unes quantes carragines (Pseudotachea splendida), un caragol de la família dels helícids que prefereix viure a les terres baixes mediterrànies, en especial a les màquies i bosquines que es troben en terrenys calcaris. Conegudes també com a regines o reines, les podem trobar si caminem per les Illes, Andorra, Còrsega i el sud de França.


La seva closca presenta un espiral poc elevada, normalment fins a quatre voltes, essent la darrera molt gran i formant gairebé els 3/4 de la conquilla. Els colors poden ser molt variables, del blanc al groc on ressalten les seves línies fosques i primes. Hi ha qui diu que aquest és un dels caragols més saborosos a l’hora de ser cuinats.

I fent companyia a les carragines trobem un caragol ben curiós: el bombet (Rumina decollata), que ens ha cridat molt l’atenció per la seva conquilla en forma d’espiral.


Aquesta closca és bastant sòlida i pot arribar a fer fins a 4 centímetres de llarg. Inicialment consta de 8 a 10 voltes d'espira, però en els exemplars adults normalment només en té de 4 a 6. Això passa perquè aquests caragols, durant el seu creixement, es desprenen de la part vella de la conquilla mitjançant la secreció d'un septe que la separa.


Els bombets són omnívors i s’alimenten de matèria orgànica vegetal fresca o en descomposició, d'insectes, llimacs i d'altres caragols i dels seus ous. Actius durant la nit i en temps de pluges, són tolerants a la sequera i al fred. Quan arriba l’hivern excaven profundament la terra i allí s’amaguen fins que arriba el bon temps.

I per acabar el nostre recorregut caragoler pel mas, marxem cap al fonollar que creix a les vores del camí. Allí ens fixem en els nombrosos grups de petits caragols que després de la pluja s’han enfilat a les tiges dels fonolls: són els caragolins i les caragolines (Theba pisana).


De mida petita, la seva closca és de coloració molt variable i podem trobar exemplars que presenten des de tons blanquinosos fins als que són de color marronós i ratllats longitudinalment. Els caragolins s'enganxen a les tiges del fonoll mitjançant la mucositat que segella l'obertura de la conquilla per no perdre humitat. D’aquesta manera poder estar molt de temps en aquest estat de repòs esperant ocasions més propicis per a poder treure de nou les banyes.


I fins aquí, els caragols del Mas. De ben segur que molt aviat ja formaran part d’una de les nostres activitats de descoberta i aprenentatge. 

dilluns, 11 novembre de 2013

Reinetes!!!

Dies de molta feina al mas pentinant les oliveres i plegant olives. Borrasses amunt, borrasses avall fins que el capvespre se’ns tira al damunt i ens diu que és l’hora de plegar. El descans és ben merescut i, asseguts al pedrís del davant del mas, girem la vista cap al Puig on el cel rogenc ens diu que demà tindrem un altre dia de vent.


I mentre el vent s’escola amb força per entre les branques de les moreres hi ha un so que ens crida l’atenció: és el raucar d’una granota. De seguida la localitzem i veiem que es tracta d’una reineta (Hyla meridionalis), una petita granota que sol viure sobre les tiges o les fulles de plantes que envolten les basses, aiguamolls, rierols i, fins i tot, com en el nostre cas, en alguns jardins.


La reineta té una pell llisa i brillant que sol ser de color verd molt cridaner, encara que també n’hi ha que presenten colors marronosos, grisencs o groguencs. Però la seva principal característica és la línia de color negre que podem veure des de l'orifici nasal fins l'aixella i que la diferencia d’altres granotes de la seva família. També presenta unes ventoses als dits de les extremitats anteriors i posteriors que li permeten pujar per superfícies verticals o arrapar-se fortament a les tiges i fulles de plantes i arbres.


De costums crepusculars i nocturns, s’alimenta d’insectes com formigues, escarabats, papallones, mosques, i també de petites aranyes. Durant l’època de reproducció el mascle atreu la femella a través del seu raucar típic, lent i greu. La femella pon molts ous en petits grups que deixa enganxats a les tiges de les plantes aquàtiques. Al cap de dues setmanes naixeran els capgrossos, que tardaran uns 3 mesos en fer la metamorfosi.


Ara que vindrà l’hivern les reinetes que tenim al mas començaran a hivernar i es posaran a dormir sota les pedres o amagades en forats del terra o dels arbres i ja no les tornarem a veure fins a primeries del mes de febrer. Així ho esperem!

dilluns, 29 juliol de 2013

I per què el nom de "Mas dels Còdols"?

Aquesta és una bona pregunta. I més si tenim en compte que quan consultem la toponímia del terme de Vallmoll recollida per Antoni Grau, no ens apareix cap entrada que faci referència al nom actual del mas, ni a les edificacions, ni a les seves terres.


Si som agosarats, podem aventurar-nos a dir que, pels indicis que trobem al llibre, aquest podria ser un dels tres masos que s’anomenen com a Mas de Burell, i que seria aquell que es troba a la partida dels Francolins, la finca del qual és tota envoltada de paret. Aquestes són les característiques pròpies de l’actual Mas dels Còdols, tant per la seva ubicació com per la paret que delimita tota l’extensió de terres del mas i que no hem vist enlloc més dintre de la partida de terra dels Francolins.


Una cosa certa és que l’edifici principal del mas té la seva antiguitat, com ens ho demostra la llinda principal de la porta d’entrada on es troba gravada la data de 1873, possiblement de l’any de la seva edificació o, potser, d’una reforma posterior que es va fer. Per cert, dels altres masos de Burell, un es troba a la partida de Pinares, sota el camí dels Morts, i l’altre a la partida dels Cogolls, entre la masia del Joan de l’Isidro i la masia del Salvador del Sec.


I si tot això és cert..., per què el nom actual de “Mas dels Còdols”? Doncs només cal que fem un tomb al voltant del mas i podrem trobar la resposta! Part de les parets del mas estan aixecades amb còdols i morter, el mur que delimita la finca també i, el més important, ho notem quan sortim a llaurar la terra i l’arada encara desenterra còdols i més còdols!


Trobar-ne tants no és casualitat i correspon al fet que el riu Francolí ens passa ben a la vora i de quan les aigües que portava cobrien totes aquestes terres, modelant el relleu de les muntanyes i dipositant els materials que transportava a les zones més planeres: llims, argiles, graves i còdols.


Els còdols són fragments de roca dura, de dimensions variables, sense arestes, allisats i arrodonits per l’acció de les aigües (erosió hídrica) i el desgast produït pel rodolament. S'utilitzen generalment en la construcció per a fer envans, parets o marges. Els seus cants plans són de gran utilitat per a l’apilament de material i la seva adherència al formigó o ciment el fan molt útil.


Com a curiositat us podem dir que al Diccionari de Geologia d’Oriol Riba (Enciclopèdia Catalana, 1997) hem trobat una gran quantitat de noms amb el que es coneix el còdol segons el lloc i la gent que hi viu. La llista és llarga i molt interessant.

Barruell, bolda, boldo, boll de mar, boll de torrent, bòtil, cantal, carbadiu, cinca, codina, codolell, còtol, graveta de torrent, mac, macolí, manissa, matacà, molar, nyora, palet de glera, palet de riera, pedra codissa, pedra de glera, pedra de rambla, pedra de riera, pedra manissa, picó, pigal, pito, querot, rieral, rierenc, riereny, ronyó, rumbo, rutlló, torrent i, truc.”


Fins aquí una part de la petita història del mas. Amb una mica més de temps esperem trobar testimonis i documentació que ens ajudin a saber qui i com s’hi vivia i poder-vos-ho explicar. 

Per cert, si voleu saber més coses sobre el terme de Vallmoll podeu consultar el llibre d'Antoni Grau "Noms de lloc i de persona i renoms del poble de Vallmoll" (Societat d'Onomàstica - Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona, 2000).

divendres, 12 juliol de 2013

Companys,
Us presentem  el primer taller que realitzarem al Mas dels Còdols el proper dissabte 20 de Juliol de 10h a 13.30h. Aquest és un taller realitzat per Rosa Maria Agramunt, terapeuta natural.
Us hi esperem!


dilluns, 24 juny de 2013

De la incubadora al corral (II)

Segona part dels polls que van sortint de la incubadora i que fan créixer el variat estol dels futurs galls i gallines del Mas. Aquests, possiblement, siguin els més exòtics i curiosos.

.- Sedosa.

La primera notícia que es té sobre aquesta gallina prové del segle XIII quan Marco Polo explicava, després d’un dels seus viatges per Àsia, que al sud de la Xina hi havia unes gallines domèstiques cobertes d’un plomatge molt semblant als pèls i una pell molt fosca, gairebé negra. És molt probable que s’obrís pas cap a les terres de l’oest a través de la ruta de la Seda i el comerç marítim fins que al segle XVIII es va començar a importar a Europa.


D’aparença peluda, el plomatge és abundant, sedós i molt tou, fins i tot cobrint les potes. Aquestes característiques del plomatge fa que sigui incapaç de volar. També destaca per tenir un capell prominent al cap, la cara de color blau fosc i pels cinc dits que té a cada pota.


La sedosa té un bon comportament, tant com a cuidadora dels seus polls com a incubadora, ja que gràcies al seu plomatge pot cobrir d’una vegada més de 10 ous,. Val a dir que per aquesta qualitat fa que sigui triada per nombrosos avicultors per covar els ous d’altres aus com faisans, guatlles, ànecs i oques.


Les varietats en la seva coloració va de la blanca a la negra, passant per la daurada fosca, la gris platejada, la lleonada i la vermella. Pel seu temperament calmat, tranquil i agradable, i la bona interactuació amb els nens, moltes vegades la gent la té com a mascota o s’utilitza com a gallina ornamental

.- Sumatra.

És una raça molt antiga originària de les illes de la Sonda, a l’oest de l’arxipèlag malai. Es pensa que es va anar estenent a partir d’una mutació del gall Bankiva que també vivia en aquestes illes i que va ser importada a Amèrica i Europa a partir de la segona meitat del segle XIX.


La seva talla és mitjana i reuneix les formes del faisà i del combatent, amb el dors lleugerament inclinat, la cua força llarga, unes ales curtes i ben cenyides al cos, una cresta petita de tres puntes i unes plomes amples i dures de color negre que presenten tonalitats brillants de verd metàl·lic. Degut a la melanina, també tenen la pell i la carn de color negre. Una de les seves característiques principals la trobarem a les potes, de tonalitat verdoses, que presenten un gran nombre d’esperons i que poden arribar fins a quatre a cada pota.  


Actualment, i per les seves característiques, és una raça decorativa encara que en alguns països se la segueix utilitzant per a la lluita en el combat de galls. Pot ser el color més vistos que presenta la sumatra sigui el negre encara que també n’hi han de blanques i de blaves.

.- Monyuda.

És una raça europea anomenada holandesa, originària dels Països Baixos, on té una gran tradició ja que es cria des de fa més de cinc segles. De talla mitjana, presenta un plomatge abundant i brillant, amb plomes arrodonides on predominen els colors simples. Les ales són grans, més llargues que amples, i cenyides al cos. Presenta un bec i les potes d’un color blau pissarra ben vistent.


L’element que més la caracteritza és el gran capell de color blanc que té al capdamunt del cap i que els hi ofereix un aspecte graciós. Aquest monyo, de mida mitjana i amb forma lleugerament superior a mitja esfera, s’orienta en direcció a la línia del coll i li cau fins als ulls però sense arribant-los a tapar.


Es tracta d’una au elegant, molt rústica i que agraeix els corrals grans per córrer amb més llibertat. La que nosaltres tenim és negra amb el capell blanc, però també n’hi ha de coloració blava, blanca, grisa-blavosa i lleonada amb la cua negra.