divendres, 1 de maig de 2015

Espiadimonis a la vora del riu.

Dissabte passat se’ns va acudir seguir un bocí de camí del Francolí que passa a prop del Mas i que ens havia de portar, aigües avall, cap a la Granja dels Frares. És un camí molt bonic envoltat de bosc de ribera, amb predomini de salzes i pollancres, on creix una menta amb molta fragància i uns canyars que formen túnels frondosos al bell mig del camí.


Però en arribar a la vora del riu els esbarzers ens van anar barrant el pas fins que no vam podem continuar més enllà. Mentre decidíem que podíem fer, al nostre voltant van començar a volar unes quantes parelles d’espiadimonis que anaven descansant damunt les fulles dels esbarzers.

Els vam poder distingir de les libèl·lules perquè, quan es paren damunt d'una planta, els espiadimonis pleguen les ales i les mantenen verticals, mentre que les libèl·lules que les mantenen obertes i horitzontals. Els que nosaltres vam poder observar tenen un nom científic ben complicat: Calopteryx haemorrhoidalis i, pel que ens han dit, vam tenir la sort de poder-los veure fent el vol d’aparellament.


Els mascles, que tenen gran part de les ales de color negre i d'aspecte vellutat, són de color vermell-porpra brillant o de color coure caracteritzats per una taca rosa situada a la part inferior dels últims segments de l'abdomen. Tant mascles com femelles tenen una mida petita, entre els 6 i 12 centímetres; dos parells d'ales arrodonides, dues antenes curtes, ulls compostos que sobresurten als costat del cap i s’alimenten d’altres insectes que troben damunt les plantes.


Les femelles, amb les ales marronoses i una cinta més fosca a l'extrem, són de color verd metàl·lic. Ponen els ous dins de l'aigua d’on surten les larves que, després de mudar moltes vegades la pell, es transformen en nimfes i ja surten de l’aigua.

I mentre fèiem el camí de tornada, esgarrapats per les espines dels esbarzers, vam poder fotografiar un altre insecte que també descansava damunt d’una fulla: una vespa germànica que no volia aixecar el vol.



divendres, 17 d’abril de 2015

Reinetes blaves.

Durant aquests darrers dies, després de treballar  i mentre descansàvem sota el rafal on ja han florit el gessamí i la glicina, no hem parat d’escoltar el raucar de les reinetes meridionals, unes petites granotes que se’ns han posat a viure entre els branquillons d’aquests plantes enfiladisses.


La reineta es camufla perfectament entre la vegetació ja que la seva pell, llisa i brillant, normalment pot presentar tonalitats verdes, grogues i marrons. Tot i això l’hem poguda fotografiar i mentre anàvem guaitant per entre el fullam... ens hem trobat amb la sorpresa de la tarda: una reineta de color blau!


Després d’aquesta sorpresa inicial ens hem posat a buscar informació i hem après que, de forma poc freqüent, es poden trobar exemplars de reineta que són de color blau i que això és degut a una mutació en els gens que determinen la pigmentació de la pell.


Resulta que aquestes petites granotes fabriquen dos pigments diferents, el pigment blau i el pigment groc, els quals, al ser presents de forma conjunta, donen la coloració verda a la pell. Algunes vegades, a causa d’aquesta mutació anomenada axantisme, algunes reinetes no fabriquen el pigment groc i, d’aquesta manera, només mostren la coloració blava.

Un cop tret l'entrellat del color de les reinetes del mas, un darrer apunt: durant aquesta època de l'any la floració de les glicines despunta amb força i ja comença a omplir d’olor i de color el nostre rafal i el de les reinetes. Tot un espectacle per als nostre sentits.



diumenge, 22 de març de 2015

Orenetes!!!!

Ja les tenim aquí. Avui és el primer dia que hem vist volar les orenetes pels voltants del mas tot i que la climatologia no acompanyava gaire. L'estol més nombrós ho feia per damunt el Francolí, molt a la vora de les restes del Molí de la Masó.
Ara a esperar que tornin als nius de sota l'entrada del mas, amb el permís de pardals, caderneres, cueretes, gafarrons, pinsans... i ja hi serem tots!


dimarts, 10 de febrer de 2015

Senderisme Descriptiu: Cap a Montargull i Montfred.

El nostre projecte de Senderisme Descriptiu ja ha començat a tirar endavant i ho hem fet col·laborant amb l'activitat "Taragona, véns a la Muntanya?" que organitza el Patronat Municipal d'Esports de Tarragona.  En aquesta ocasió el lloc triat han estat les serres de Montargull i de Montfred, a la vora mateix de la vila de Santa Coloma de Queralt. A través del guiatge pels camins que transiten per aquestes serres i de les explicacions dels paisatges i llocs que s'han visitat, els 44 excursionistes participants han gaudit d'un bonic itinerari on la neu ha estat la gran protagonista. Aquí us en deixem algunes explicacions i unes quantes fotografies.

Sortint des de Santa Coloma, seguint el camí de Montargull i Talavera, la neu ja era ben present i fins i tot cobria els marges que delimiten els camps de conreu.



Guanyant alçada suaument, la visió dels camps de conreu que ocupen els grans comellars de la Rasa de la Font del Badia es mostraven ben blancs i només estaven marcats pel rastre de les petjades dels animals que s'hi havien passejat durant la nit i la matinada.


Un mica més de pujada i vam arribar a Can Vidal, un gran mas del vessant solell de la serra, des d'on ja s'albirava l'encimbellat llogarret despoblat de Montargull cap a on ens havíem d'encaminar.


En arribar al llogarret, originat durant el temps de reconquesta i sota el domini dels templers durant alguns anys, vam poder explicar la seva història i contemplar les parets de les cases arruïnades i l'edifici de l'esglesiola romànica de Sant Jaume que, per sort, encara queda en peu.



Després de refer forces als voltants dels murs de l'esglesiola que ens protegien del fort vent que bufava, el camí continuava endavant planejant per les alçades de la serra oferint-nos, tot i la boirina, una gran panoràmica sobre la vall de Santa Coloma i les muntanyes del curs alt del riu Gaià.


Neu i més neu continuava acompanyant-nos fins arribar als masos que configuraven el despoblat de Montfred, on vam poder visitar l'esglèsia romànica de Santa Fe i fotografiar el seu absis de línies molt senzilles.



Unes quantes explicacions més i ja vam començar a fer el retorn cap a la vila per l'ample camí que s'anava despenjant entre les rases de l'Aumella i de la Banya, flanquejades pels vessants dels turons emboscats de carrasques, roures i camps d'ametllers.


En arribar al pla vam entroncar amb el camí vell d'Aguiló, un bocí de l'antic Camí Ral de Santa Coloma a Igualada, que ens va portar fins al Queixal de la Bruixa, una pedra singular que foma part d'una de les moltes llegendes que parlen del Pont del Diable de Martorell.


Després d'explicar la llegenda, on cadascú se la va voler creure o no, ja només faltava encaminar les nostres passes cap a Santa Coloma guiats pel gran campanar gòtic de l'església parroquial de Santa Maria que ja gairebé teníem a tocar.


En arribar a la vila no ens vam poder estar de passejar-nos pels seus carrers visitant el Castell dels Comtes, la Plaça Major, els Portals i la Font de les Canelles on vam seure i ens vam relaxar escoltant el soroll de l'aigua que brollava amb força pels seus vuit brocals.


L'itinerari el vam acabar entregant als participants un llibret de l'excursió, que elaborem des de l'Associació, amb la descripció del recorregut que havíem seguit i les explicacions dels llocs i paisatges que havíem visitat.  



dissabte, 6 de desembre de 2014

Targetes

Per fi, i després d'alguns rectocs... ja tenim les primeres targetes de l'Associació.




diumenge, 5 d’octubre de 2014

Feina feta no té destorb!

Durant aquests darrers mesos la feina al Mas no ens l'hem poguda treure del damunt, però de mica en mica tot va prenent forma i al final els objectius que ens havíem proposat a principis d'any es van aconseguint.

L'exterior de l'edifici principal del Mas ja el tenim gairebé enllestit i amb la nova porta i els porticons de les finestres col·locats ara sí que comença a fer goig.


Amb la contractació de la màquina excavadora hem pogut avançar de valent amb la instal·lació de les noves canonades d'aigua de reg i amb la preparació de les jardineres que acolliran el petit racó de plantes aromàtiques i medicinals.




I encara ha quedat una mica de temps per a iniciar el desbrossament i la recuperació d'un bancal que teníem abandonat amb l'objectiu de plantar-hi unes quantes fileres d'ametllers.


El Pla del Pou tampoc no l'hem tingut oblidat i l'hem hagut de reomplir de terra per a poder-lo anivellar i adaptar-lo com a zona d'esbarjo a l'ombra de les moreres, on l'aigua de la nova font ja ha começat a rajar!



També hem continuat treballant amb l'adequació dels espais que allotjaran l'Aula de Natura i que serviran per a aixoplugar-nos i seguir treballant en el cas que faci mal temps. Encara hi ha molta feina per endavant però de moment ja tenim els magatzems tancats.


I com que tot no ha de ser treballar per a seguir treballant..., també hem aprofitat algunes jornades per a construir la gran taula d'obra a l'ombra del rafal que ens permet recuperar forces quan és l'hora dels menjars i  descansar còmodament quan arriba l'hora de plegar.


I com dèiem al principi: feina feta no té destorb. Encara ens queden moltes coses per fer però amb il·lusió i ganes... tot és possible.