dimarts, 16 de juny de 2015

Dilluns de tempesta

Ja feia dies que ho anaven anunciant... i al Mas no havia caigut ni una gota. Però ahir a la tarda els llamps que vèiem caure per darrera el Puig i la remor dels trons que s’anava apropant cada vegada amb més insistència, ens va fer pensar que acabaríem ben xops. El neguit anava per dintre perquè ara fa just un any una forta calamarsada ens va fer malbé l’hort i ens va fer perdre tota la collita d’olives! Malauradament les previsions es van complir i cap a les 6 de la tarda va començar a ploure i pedregar amb força i només en mitja hora el nostre pluviòmetre va recollir 55 l/m². I per la nit, encara més, i aquest matí ens hem aixecat amb el pluviòmetre que sobrepassava els 70 l/m².


Avui, calçats amb les botes d’aigua, hem pogut avaluar el mal que havia fet aquesta tempesta. Primer hem anat a guaitar l’hort i, vist a certa distància, semblava que no havia patit gaire.


Però a mesura que ens anàvem apropant aquesta percepció s’ha anat esborrant ràpidament quan hem començat a veure totes les plantes tocades per la pedra: bajoques, bledes, pebrots, albergínies, bròquils, carbassons..., ens mostraven les fulles foradades. I encara sort que la pedra era de la mida d’un cigró i pensem que podrem recuperar-ne una bona part!


I després li ha tocat el torn a les tomaqueres. A primer cop d’ull hem respirat tranquils perquè l’aspecte de la planta era bo, però a l’apropar-nos hem vist que la majoria dels tomàquets estaven marcats i de seguida ens ha vingut al cap la imatge que vam tenir l’any passat quan la pedra els va destrossar i no em vam poder menjar cap. Per sort aquesta vegada la pedregada no ha estat tant forta i confiem en que la collita es pugui salvar.



Refets d’aquesta passejada per l’hort, on hem acabat amb fang fins a les orelles, ens hem atansat a veure la resta de bancals. Primer allà on creixen les nogueres i les alzines tofoneres, encara amb grans bassals d’aigua per tot arreu, però que han aguantat bé la calamarsada.


I després els bancals d’oliveres, on la terra ha drenat una mica millor l’aigua, però la pedra ha fet caure grapadets d’olives que hem anat trobant als voltants de les soques.



I si encara en volíem més, l’estat del Camí del Molí que dóna accés al mas ens l’hem trobat ple de fang i pedres arrossegades per la força de l’aigua que ha provocat uns grans escòrrecs als talussos de terra que envolten el camí.



Però dintre de tota aquesta malastrugança encara podem estar una mica contents: les instal·lacions no han tingut gaires desperfectes, la terra torna a tenir saó i els animals de la granja no s’han mullat gaire. Fins i tot es lliris de les jardineres han aguantat bé la força de la tempesta.




divendres, 1 de maig de 2015

Espiadimonis a la vora del riu.

Dissabte passat se’ns va acudir seguir un bocí de camí del Francolí que passa a prop del Mas i que ens havia de portar, aigües avall, cap a la Granja dels Frares. És un camí molt bonic envoltat de bosc de ribera, amb predomini de salzes i pollancres, on creix una menta amb molta fragància i uns canyars que formen túnels frondosos al bell mig del camí.


Però en arribar a la vora del riu els esbarzers ens van anar barrant el pas fins que no vam podem continuar més enllà. Mentre decidíem que podíem fer, al nostre voltant van començar a volar unes quantes parelles d’espiadimonis que anaven descansant damunt les fulles dels esbarzers.

Els vam poder distingir de les libèl·lules perquè, quan es paren damunt d'una planta, els espiadimonis pleguen les ales i les mantenen verticals, mentre que les libèl·lules que les mantenen obertes i horitzontals. Els que nosaltres vam poder observar tenen un nom científic ben complicat: Calopteryx haemorrhoidalis i, pel que ens han dit, vam tenir la sort de poder-los veure fent el vol d’aparellament.


Els mascles, que tenen gran part de les ales de color negre i d'aspecte vellutat, són de color vermell-porpra brillant o de color coure caracteritzats per una taca rosa situada a la part inferior dels últims segments de l'abdomen. Tant mascles com femelles tenen una mida petita, entre els 6 i 12 centímetres; dos parells d'ales arrodonides, dues antenes curtes, ulls compostos que sobresurten als costat del cap i s’alimenten d’altres insectes que troben damunt les plantes.


Les femelles, amb les ales marronoses i una cinta més fosca a l'extrem, són de color verd metàl·lic. Ponen els ous dins de l'aigua d’on surten les larves que, després de mudar moltes vegades la pell, es transformen en nimfes i ja surten de l’aigua.

I mentre fèiem el camí de tornada, esgarrapats per les espines dels esbarzers, vam poder fotografiar un altre insecte que també descansava damunt d’una fulla: una vespa germànica que no volia aixecar el vol.



divendres, 17 d’abril de 2015

Reinetes blaves.

Durant aquests darrers dies, després de treballar  i mentre descansàvem sota el rafal on ja han florit el gessamí i la glicina, no hem parat d’escoltar el raucar de les reinetes meridionals, unes petites granotes que se’ns han posat a viure entre els branquillons d’aquests plantes enfiladisses.


La reineta es camufla perfectament entre la vegetació ja que la seva pell, llisa i brillant, normalment pot presentar tonalitats verdes, grogues i marrons. Tot i això l’hem poguda fotografiar i mentre anàvem guaitant per entre el fullam... ens hem trobat amb la sorpresa de la tarda: una reineta de color blau!


Després d’aquesta sorpresa inicial ens hem posat a buscar informació i hem après que, de forma poc freqüent, es poden trobar exemplars de reineta que són de color blau i que això és degut a una mutació en els gens que determinen la pigmentació de la pell.


Resulta que aquestes petites granotes fabriquen dos pigments diferents, el pigment blau i el pigment groc, els quals, al ser presents de forma conjunta, donen la coloració verda a la pell. Algunes vegades, a causa d’aquesta mutació anomenada axantisme, algunes reinetes no fabriquen el pigment groc i, d’aquesta manera, només mostren la coloració blava.

Un cop tret l'entrellat del color de les reinetes del mas, un darrer apunt: durant aquesta època de l'any la floració de les glicines despunta amb força i ja comença a omplir d’olor i de color el nostre rafal i el de les reinetes. Tot un espectacle per als nostre sentits.



diumenge, 22 de març de 2015

Orenetes!!!!

Ja les tenim aquí. Avui és el primer dia que hem vist volar les orenetes pels voltants del mas tot i que la climatologia no acompanyava gaire. L'estol més nombrós ho feia per damunt el Francolí, molt a la vora de les restes del Molí de la Masó.
Ara a esperar que tornin als nius de sota l'entrada del mas, amb el permís de pardals, caderneres, cueretes, gafarrons, pinsans... i ja hi serem tots!


dimarts, 10 de febrer de 2015

Senderisme Descriptiu: Cap a Montargull i Montfred.

El nostre projecte de Senderisme Descriptiu ja ha començat a tirar endavant i ho hem fet col·laborant amb l'activitat "Taragona, véns a la Muntanya?" que organitza el Patronat Municipal d'Esports de Tarragona.  En aquesta ocasió el lloc triat han estat les serres de Montargull i de Montfred, a la vora mateix de la vila de Santa Coloma de Queralt. A través del guiatge pels camins que transiten per aquestes serres i de les explicacions dels paisatges i llocs que s'han visitat, els 44 excursionistes participants han gaudit d'un bonic itinerari on la neu ha estat la gran protagonista. Aquí us en deixem algunes explicacions i unes quantes fotografies.

Sortint des de Santa Coloma, seguint el camí de Montargull i Talavera, la neu ja era ben present i fins i tot cobria els marges que delimiten els camps de conreu.



Guanyant alçada suaument, la visió dels camps de conreu que ocupen els grans comellars de la Rasa de la Font del Badia es mostraven ben blancs i només estaven marcats pel rastre de les petjades dels animals que s'hi havien passejat durant la nit i la matinada.


Un mica més de pujada i vam arribar a Can Vidal, un gran mas del vessant solell de la serra, des d'on ja s'albirava l'encimbellat llogarret despoblat de Montargull cap a on ens havíem d'encaminar.


En arribar al llogarret, originat durant el temps de reconquesta i sota el domini dels templers durant alguns anys, vam poder explicar la seva història i contemplar les parets de les cases arruïnades i l'edifici de l'esglesiola romànica de Sant Jaume que, per sort, encara queda en peu.



Després de refer forces als voltants dels murs de l'esglesiola que ens protegien del fort vent que bufava, el camí continuava endavant planejant per les alçades de la serra oferint-nos, tot i la boirina, una gran panoràmica sobre la vall de Santa Coloma i les muntanyes del curs alt del riu Gaià.


Neu i més neu continuava acompanyant-nos fins arribar als masos que configuraven el despoblat de Montfred, on vam poder visitar l'esglèsia romànica de Santa Fe i fotografiar el seu absis de línies molt senzilles.



Unes quantes explicacions més i ja vam començar a fer el retorn cap a la vila per l'ample camí que s'anava despenjant entre les rases de l'Aumella i de la Banya, flanquejades pels vessants dels turons emboscats de carrasques, roures i camps d'ametllers.


En arribar al pla vam entroncar amb el camí vell d'Aguiló, un bocí de l'antic Camí Ral de Santa Coloma a Igualada, que ens va portar fins al Queixal de la Bruixa, una pedra singular que foma part d'una de les moltes llegendes que parlen del Pont del Diable de Martorell.


Després d'explicar la llegenda, on cadascú se la va voler creure o no, ja només faltava encaminar les nostres passes cap a Santa Coloma guiats pel gran campanar gòtic de l'església parroquial de Santa Maria que ja gairebé teníem a tocar.


En arribar a la vila no ens vam poder estar de passejar-nos pels seus carrers visitant el Castell dels Comtes, la Plaça Major, els Portals i la Font de les Canelles on vam seure i ens vam relaxar escoltant el soroll de l'aigua que brollava amb força pels seus vuit brocals.


L'itinerari el vam acabar entregant als participants un llibret de l'excursió, que elaborem des de l'Associació, amb la descripció del recorregut que havíem seguit i les explicacions dels llocs i paisatges que havíem visitat.