dimarts, 30 d’abril del 2013

Anem a buscar llicsons!


Avui, després de la pluja que ha caigut durant aquests darrers dies, al mas no es podia treballar la terra, així que hem decidit calçar-nos les botes de caminar i anar a collir llicsons per a donar-los de menjar als conills, ja que les seves fulles els hi agraden molt. No ens ha calgut anar molt lluny perquè els llicsons creixen a la vora mateix dels camps de conreu i dels camins i us podem assegurar que, a hores d’ara, bona part del Camí del Molí és una gran catifa de flors i herbes que gairebé el fan desaparèixer. 

El llicsó floreix especialment a la primavera, encara que el podrem trobar florit quasi bé tot l'any, tant entre els conreus de regadiu com als de secà. En alguns llocs del món es considera una planta invasora i també com a mala herba però que s’utilitza per a usos medicinals i per a prendre-la com una amanida. 


Ara trobem la planta ben florida però també n’hi ha alguna que presenta els fruits ben embolcallats per un bonic plomall que els permetrà disseminar-se a través de l'acció del vent. 


Com a curiositat heu de saber que quan es trenca la tija que sosté les flors i els fruits, aquesta deixa anar una quantitat moderada de saba lletosa que dóna origen als noms comuns de la planta en català com lletsó o herba lletera.

I encara una cosa més, ja que hem aprofitat aquest passeig per començar a treballar en l’herbari del Mas dels Còdols que ens permetrà reconèixer les herbes, plantes i flors que veurem als seus voltants al llarg de l’any. De moment, i per començar, un parell de plantes de la família de les gramínies: la cugula i el margall bord. 

La cugula, molt semblant a la civada, és una planta herbàcia anual que pot arribar fins els 120 centímetres d'alçària. Té les fulles en forma de cinta i fa una inflorescència en forma de panícula (inflorescència formada per un eix amb branques que són ramificades de nou en raïm) que es desprèn sencera quan madura.


Freqüent a les vores de camps i com a mala herba dels conreus, coincideix amb el cicle dels cereals cultivats, germinant a la tardor i madurant la llavor a principi d'estiu.

El margall bord és una herba anual de primavera molt comuna a les vores de camins i parenta de l'ordi cultivat. Té la tija buida i les fulles són llargues, planes, toves i pubescents, és dir, amb pèls curts i suaus.


Fa una sola espiga d'uns 10 o 12 centímetres de longitud, constituïda d'espícules arestades. L'orientació d’aquestes arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.

dijous, 25 d’abril del 2013

Ja som Associació!

Aquesta setmana hem rebut la resolució de la nostra inscripció al Registre d'Associacions de la Generalitat. Porta la data del dia 10 d'abril, així que ja tenim una altra data per a celebrar un fet que ens ha alegrat molt.


Ara a treballar amb força i a tirar endavant els projectes que ens ronden pel cap, que de ganes... n'hi ha moltes!

dijous, 18 d’abril del 2013

Va d'oques: de la Xina a l'Empordà

Durant els darrers dies la incubadora no ha donat l’abast i si seguim aquest ritme els animals que neixen possiblement ens facin fora del mas! Aquesta vegada han estat dues classes d’oques: les xineses i les empordaneses. Com que s’alimenten molt bé, creixen a bon ritme i ja estem esperant que es facin grans per poder veure-les córrer i gaudir de la seva bellesa ja que ara són molt espantadisses!



L’oca xinesa és molt és molt esvelta ja que quan creix se li desenvolupa un coll llarg i arquejat. És una subespècie de l’oca salvatge (anser cignoides) que va ser domesticada a la Xina per la seva carn fa molts i molts anys.



En exemplars adults, el que més crida l’atenció és la seva carúncula, una protuberància carnosa i arrodonida  que li surt a la base superior del bec. Diuen que és l’oca que posa més ous, entre 70 i 90 a l’any. Mengen gairebé de tot però prefereixen l’herba i vegetals germinats, així com els crustacis, mol·luscs i insectes aquàtics que troben als estanyols on poden nedar.


L’oca empordanesa, que ja és citada i coneguda a finals del segle XIX com a “oques del país” o “oques blanques”, eren molt habituals a Girona i Barcelona. Possiblement, el seu origen sigui el mateix que el de les altres races d’oques europees ja que totes elles provindrien de les poblacions d’oques vulgars (anser anser). Ara gairebé es trobava en perill d’extinció ja que a Catalunya no arriben a les 200 parelles.


L’oca empordanesa és esvelta però de gran volum, de tarsos elevats, coll llarg i fi, sense papada, i amb l’abdomen poc desenvolupat. És elegant, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades, les bosses abdominals ben desenvolupades i amb un monyo característic.


Aquesta oca és un animal de caràcter ja que defensa molt bé el territori que ocupa i més durant l’època de zel. Arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos.


Bé, això darrer ho diem amb la boca petita, no sigui el cas que la Negreta i el Dic es posin gelosos i ja ho tindrem tot ben embolicat!

dimarts, 9 d’abril del 2013

Ja han sortit dels ous!

Aquests darrers dies les quiques del mas han estat molt ocupades covant els ous de la gallina del Penedès. Ben arraulides als nius, el seu esforç esforç ha tingut recompensa, encara que a algun dels polls els hi hem hagut de donar una darrera empenta.


En total has estat nou polls els que han sortit dels ous i avui mateix ja estaven fent saltirons pel galliner ben vigilats per la quica que està molt atenta a que no se n'escapi cap.



I mentrestant, la nostra parella de gall i gallina del Penedès continua ben tranquil·la al seu galliner esperant l'hora d'estar tots junts.


Només dir-vos que la gallina de raça penedesenca va ser identificada com a raça a principis del segle passat, i aquesta varietat Vilafranquina negra va estar amençada d'extinció fins que va començar a recuperar-se a partir de l'any 1980. És una au de tipus mediterrani,d'aparença lleugera i moviments gràcils que pot presentar quatre tipus de coloracions en el seu plomatge: negra, aperdiuada, blat i barrada daurada. La cria es fa en corral i s'alimenta a base de gra, fruites i hortalisses. La seva carn blanca, magra i fàcil de digerir, és molt apreciada per ser fibrada i consistent.